V

Frederick Rolfe. El cranc uranià

Aquest home que davalla per la Riva degli Schiavoni, el capot arnat i les sabates masegades però l’orgull intacte, acaba de balafiar les seves darreres lires en un sopar esplèndid i aquesta nit dormirà al ras, contra les dures travesses de la seva barcassa, exposat a les humides filtracions dels canals de Venècia. Però no maleeix la seva dissort ni la inclemència d’aquesta ciutat de somnis. Només fosca i mesquina se li apareix Anglaterra, la madrastra d’urpes horribles des d’on uns amics gasius li mercadegen l’ajuda i que no n’ha tingut prou amb consumir-li l’alegria sinó que també li ha volgut esgarrapat fins la darrera engruna de dignitat.

Així que sí, molt millor inflar el velam de la desgràcia i rossegar la corda dels equilibris que marcir-se en una llucana de Londres amb el bescoll doblegat de fer reverències a altres que també s’acoten. Hagués estat bonic tenir altres opcions, però no hi hagué treva. Així doncs, aquí la teniu: la Lluita de l’U contra els Molts.

Seria ara reconfortant dir-li a aquest home que un dia encara per venir hom llegirà els seus llibres i quedarà astorat per les seves delirants pàgines, per les seves faules de santedat i pedofília, pel seu desesperat desig i recerca del Tot. I aquest hom, de nom Symons, que seguint-ne les petjades es buscarà també a sí mateix, voldrà saber quina sort va córrer aquell escriptor sense precedent ni continuació. El trobarà primer on nosaltres l’hem deixat, gronxant-se ja sobre l’abisme, dedicat a aconseguir el favor de joves gondolers i a autodestruir-se, com digué el cavaller de fortuna maltès, “per donar exemple o provocar els remordiments d’algú”. Sense entendre’n la deriva, anirà a l’encalç dels seus orígens i el descobrirà en obscurs treballs de subsistència, llaurant-se ja les enemistats que mai deixaran d’empaitar-lo i sense possibilitat de sospitar el germen d’un talent tan formidable. Incapaç a la fi de copsar el curs d’aquest viatge, provarà de reconstruir-ne els buits per a comprendre fatalment que tota pregunta sobre un home només aconsegueix eixamplar-ne l’enigma.

Un dia encara per venir, hom recordarà aquell dia on una dama li va retreure el seu egoisme i ell mormolà tristament “Sí, l’egoisme del peix fora de l’aigua”.

Un dia encara per venir, entre el deliqüescent aire venecià, hom percebrà la presència d’un espectre que amolla una riallada fonedissa que conté tota la melangia de qui està en guerra perpetua contra sí mateix i contra el món. Un dia encara per venir, aquest home que davalla per la Riva degli Schiavoni, el capot arnat i les sabates masegades però l’orgull intacte, sentirà de les campanes de San Pietro l’anunci del final. Sabrà que li ha arribat l’hora de demanar la misericòrdia de Déu. La dels homes, mai. Kyrie Eleison, Baró Corvo.

Texto: Alexandre D’Averc

_________________________________

IV

Tía Anica La Piriñaca

“En aquel rincón hay un barril tapao. A mi Dios le pido sea vino amontillao”

Ay, Tía Anica, el soniquete de quien ha tragado polvo y ha pasado duquelas y canta para ver si las conjura o las alivia o quién sabe bien para qué. Porque afortunado y triste quien siente el viejo y misterioso imperativo de soltar ese desconcierto que viene de lejos y va para largo. El nuestro y el de quienes nos trajeron aquí y el que nosotros legaremos, porque así son las cosas desde que el mundo es mundo. Y es que el cantaor, qué bien lo sabías Tía Anica, es un médium, y dice hoy, en presente absoluto, lo que ha sido y es y será. Ese recitado que parece que vaya a derrumbarse en cualquier momento, pero que siempre remonta para poner la palabra justa, la cifra desnuda, el hilo ensartado en la aguja que cose y descose nuestras heridas.

Cuando te llegó la hora de casarte, Tía Anica, tu marido te mandó a casa, a cuidar de los niños, de las escobas y de las cazuelas: maldita grandeza y servidumbre de Andalucía, que te dio a ti la voz de la verdad y te mandó a un cuartillo oscuro a velarla.

Pero resultó que en ese tiempo nada se borró: fue curtiéndose en lo hondo de tu sentina. Y cuando tu hombre murió, el bronce se había templado. Nos lo contaron tus años feroces y prodigiosos, los de la boca con regusto a sangre, los de modelar el metal con tu garganta de mil pliegues y tus entrañas de mil laberintos. Porque no olvidaste y así no lo hiciste saber: “Yo nunca a la ley falté / yo te tengo a ti tan presente / como la primera vez”.

Tal vez por ello, Tía Anica, me excusarás que sea yo quien me enrede ahora con un recuerdo y una torpe analogía. Pero es que cuando me acuerdo de ti, pienso también en esa silla en la que estas sentada en las fotografías que nos dejaste. Es una de esas sillas de mimbre y madera que se ven tan a menudo en Andalucía. Esas que se sacan a la calle para sentarse a la fresca de las noches o se ponen junto a los improvisados tabancos. Una silla humilde, muchas veces desvencijada, a punto de desmoronarse. Pero la silla aguanta. Y no sólo aguanta, sino que sostiene un peso inimaginable: en ella se sientan los andaluces a seguir tejiendo su largo memoria. Ella es el soporte de su continuidad heroica, de su milagro de persistencia. Esa silla portátil, repentina, quebradiza. Quien no la conoce diría que está lista para romperse. Pero la silla es de acero colado; tiene raíces indestructibles. Y ahí está siempre, otra vez, con su solidez imposible, con su fragilidad invicta. Como tu, Tía Anica. Como ese cante grande tuyo que nos reconforta cuando parece que vamos a precipatarnos al fondo de todos los abismos.

Texto: Alexandre D’Averc

_________________________________

III

Ambrose Gwynnet Bierce. El triomf del Mal

L’any 1913, amb intencions equívoques, Ambrose Gwynnet Bierce s’endinsà en el territori insurrecte de Mèxic i desaparegué sense deixar rastre. Deixà, no obstant, una tenebrosa petjada literària que el delata com escala imprescindible en la ruta més inquietant de les lletres americanes: la que davalla del seu antecessor Edgar Poe i arriba al seu descendent Howard Phillips Lovecraft.

S’havia extraviat altres vegades, en l’escriptura o en la vida. Emblemàtic do d’aquesta família Bierce caminar pels marges més erràtics de l’existència. Com el pare que va penjar-se, la mare que va abandonar als seus vuit fills, el germà gran que va treballar com a forçut d’un circ ambulant o la germana missionera que va anar a acabar com a tiberi de caníbals a Àfrica. O com el mateix Ambrose, que s’inicià en matèria amorosa als vint-i-cinc anys amb una vídua de setanta, no massa després d’haver tallat accidentalment amb una destral el peu a un altre dels seus germans i d’haver-se llicenciat amb greus ferides i seqüeles mentals del 9é de voluntaris d’Indiana per la Confederació. No pot fornir-se un esbós més intuïtiu d’aquesta Amèrica de tercera fila, rural, estrambòtica, malsana, plena de diacronies, que fa de rerafons de les seves històries, que llur mateixa biografia. L’Amèrica d’aprofitats, bergants i il·luminats que acomiadà amb una carta a la seva neboda on s’hi llegia “Adéu-siau. Si escoltes que m’han esclafat contra una paret mexicana o m’han cosit a trets has de saber que penso que és una manera prou bona de morir. S’evita la vellesa, la malaltia o el rodar escales del celler avall. Ésser un gringo a Mèxic –ah, això és eutanàsia.”

Però la naturalesa de la seva pèrdua en literatura té una intenció molt precisa. És la d’un escriptor que es desfà de convencionalismes i conveniències per emprendre un arriscat camí: aquell que el condueix al punt on les lleis morals i solars dels homes i dels seus déus mostren tota la seva inadecuació per oposar-se al sempre triomfant ascens dels instints més primaris, de l’irracional, del maligne. I el valor excepcional d’aquesta travessa és que Bierce mai es fa enrera, no cerca excuses per a desviar-se, no tem quedar completament a les fosques en les fondàries d’aquest terrible coneixement.

Implacable amb sí mateix, es consenteix llavors ser implacable amb els altres. Es delecta en relatar la violència de la vida, la seva injustícia i la manera en que els homes es deixen sotmetre per aquesta cega voluntat. Morós i complagut, narra la ineptitud dels seus necis personatges per a sostreure’s a una mena d’embotornament que els engarrota i els porta de dret a la catàstrofe. A vegades, com en l’extraordinari conte “El famós llegat Gilson” sembla emergir un heroi: el manipulador, el mentider, el triador. Es diria, per uns instants, que Bierce troba en ell a l’únic antagonista digne de la corcada existència. Però aviat el fa quedar enredat en l’ordidura que ell mateix ha teixit i el converteix en una més de les seves víctimes, més atziaga, si es vol, pels serveis prestats a la perversió i corrupció de l’univers. El mal triomfa impertorbable; és una terrible força que balda al homes sempre prestes en la seva estupidesa a atreure i precipitar la desgràcia. Llur “Diccionari del Diable” és la summa d’aquesta percepció d’una vida vers la que només cap el sarcasme i el menyspreu. L’escriptor no pot tenir pretextes per dissimular-ho i ha de fer saber que aquest món és un món d’ “idiotes i trinxeraires, cec de superstició, turmentat per l’enveja, consumit per la fatxenderia i l’egoisme, fals, cruel, maleït per vanes il·lusions i completament embogit.”

Però potser Bierce no hagués passat de ser un escriptor anodí si només s’hagués dedicat a una rutinària exposició d’aquest procés inalterable. Contràriament, des d’aquest pressupost fatalista, es capaç de poblar les seves narracions amb infinits matisos, al·lusions, presagis, trames de predestinació. Que el mal es desencadeni és la condició, però la gràcia consisteix en furgar d’on sorgeix, quins elements van permetent la seva entrada i ulterior victòria. Són, en essència, detalls, petites desviacions. Però el mal, com dirà Kafka, és precisament desviar-se. I Bierce aconsegueix que aquestes foteses que ell desgrana com si no tinguessin major transcendència, acabin per ser la més gran font de torbació. Una basarda que es percep amb especial força en la seva narració “La finestra entaulada” i llur insinuació de quelcom equivocat en el procedir del seu protagonista. A la mort de la seva muller, en una cabana aïllada dels boscs d’Ohio, Murlock ha de realitzar els preparatius funeraris “…Murlock tenia encara el seny suficient per recordar que als morts cal preparar-los per al soterrament. En l’execució d’aquest deure sagrat ensopegà de tant en tant, feu algunes coses incorrectament, i altres, que feu correctament, les repetí un cop i un altre.” I a mesura que progressa el conte, aquesta insignificança va creixent, va prenent espai, fins que la resolució de l’intriga la converteix en la memòria espantosa que s’apodera de la totalitat dels fets i obliga a llegir-los sota la seva sinistra llum. Bierce es mostra coneixedor dels més petits ressorts de la suggestió i l’horror, i els empra amb astorador sentit del ritme, portant als seus personatges a un marasme que pressentim més proper amb cada nou signe, però que ens deixa la impressió que nosaltres, si estiguéssim a l’altre cantó del relat, tampoc encertaríem a eludir.

Amb tan severa inexorabilitat, no és rar que la lectura dels contes d’aquest escriptor, a qui els seus contemporanis anomenaren “Bitter Bierce”, pugui arribar a repel·lir. La seva descarnada constatació de la crueltat i ruqueria humanes, que per més vergonya actua sota la disfressa de grans principis i altes causes, no admet conhort. I així, hi haurà qui en el seu furor hi sospiti una impostació excessiva.

Però també cal recordar que Bierce estigué allunyat de tot fariseisme o autoindulgència, i no es consentí amb ell mateix els enganys i màscares que denunciava en els altres. Perquè aquest home mai tingué una casa pròpia, no acumula possessions materials, marxà cap a l’incert als setanta anys sense més propietats que les que li cabien al sarró del cavall i, en morir, qui sap on i com, ni tan sols obtingué una sepultura de la seva pertinença.

Texto: Alexandre D’Averc

_________________________________

II

Joseph Sheridan Le Fanu. Un ull obert a la vida i un altre a les tenebres

D’entrada és ja aquest nom el que ens encisa: Joseph Sheridan Le Fanu. La seva llisor gens encarcarada i els seus plecs de porpra avellutada, el reflex carmesí de beuratge estrany o la verda fosforescència de metzina narcòtica que sembla emetre. I la seva cadència final: el ressò d’una nissaga que s’extingeix, el sever i melangiós eco dels darrers hugonots fugits de Cresseron; la prosòdia en la que hi titil·len visions d’estances poblades d’espectres familiars, l’ombra de velles malediccions, els fanals dels galions enfonsats a les costes d’Irlanda; la metàl·lica irradiació de la salmòdia d’una banshee.

O potser fou ell qui embolcalla el seu nom d’aquesta aura de fosqueig, qui en feu precís l’accent tremolós ; i nosaltres, tan perfecte va ser la seva simulació, ja no sabem distingir què fou abans i què després.

De qualsevol manera, Sheridan Le Fanu anà sempre acompanyat d’aquesta sensibilitat per captar allò de més difós i fronterer que hi ha en l’existència, per fixar la vista en el punt on el sobrenatural s’escola en la matèria de la realitat o on aquesta es descompon per entrar en els llimbs de l’ignot. Feu de l’insidiós una categoria literària, de la qual la seva nouvelle “Carmilla” n’és encara un tractat insuperat.

Aquest prodigiós relat vampíric és la narració, extraordinàriament ben matisada de notes atmosfèriques, de l’ascens morós però irresistible d’una miasma que va penetrant en el domini de la vida. I la manera com aquesta es lliura a la seva voluptuosa i subtil crida. La forma en què el real i l’irreal es confonen, i el somni i el malson, l’ambigüitat entre el dolor i el plaer, l’impuls de viure i la temptació d’ésser consumit s’ensenyoreixen de l’home, fins a dissoldre’s en un sol i bicèfal desig. És el perfecte conte del demoníac poder del mite de la mort. I aquesta atracció, com Elizabeth Bowen escrigué, té en el cas de Le Fanu un sòlid punt de recolzament en l’hermètica solitud i autocràcia del vell casal familiar, en les restes en descomposició del feudalisme i en el fatalisme marcat per l’ ascendència i la religió.

Tot això plana insistentment en l’obra del nostre escriptor, perquè és transsupmte de la seva pròpia condició. No és un fingiment literari, sinó el moll dels ossos de la raça dels Le Fanu, atrapats entre la mística de la seva dinastia -l’enyor dels antics i mig enrunats solars i del seu codi de creences- i la convulsió d’un món modern que emergeix imparable. I si els llibres de Le Fanu són considerats una clau de pas decisiva en l’evolució del fantàstic, ho són per recollir aquesta constatació: el trànsit de les llegendes cap al terreny incert, movedís, d’una consciència que ja no és sobirana, ans exposada als terratrèmols de la modernitat, al sotsobre d’un univers on el misteri és, com han llegit els crítics, l’ombra d’una culpa de la qual se n’ha perdut la traça.

El punt de vista de Le Fanu és així el d’un subjecte que ha quedat a un costat del mirall, però que encara pot veure el que succeeix a l’altre cantó. Part de l’encanteri d’aquest dictat prové del seu to arcaïtzant, del seu girar-se cap a tot allò que ha quedat irresolt en el passat i segueix influint en el present, però del que ja només en percebem una remor que s’atenua, un testimoni fantasmagòric. Els espectres que pul·lulen pels seus llibres són alhora reals i al·lucinatoris. Són l’enfermetat de qui pateix el do de veure’ls. I per aquesta raó, els relats de’ n Joseph Sheridan es copsen com a través d’un vidre enfosquit, llurs colors arriben sempre sotmesos per aquest filtre, per la seva polarització: “In a glass darkly”, el títol exactíssim d’una de les seves antologies.

>L’influx d’aquesta mòrbida familiaritat amb l’ultraterré s’acusà en Le Fanu en ocasió del traspàs de la seva dona. Arran d’aquest tràngol es retirà de la vida pública i, tot i ser el conegut editor d’una popular capçalera dublinesa, optà per evitar els compromisos socials. Només un migrat grup d’amics hi mantingué el contacte, i sols de nit tancada era possible trobar-se’l pel carrer, tornant de la redacció cap al seu voluntari captiveri, o a la rebotiga d’alguna llibreria de vell on es proveïa de les “ghost stories” en les quals havia cercat refugi. Solitari per la ciutat desdibuixada, sota la il·luminació somorta de les llànties de gas i amb l’única volguda companyia d’aquelles presències que d’antuvi el sotjaven i l’empentaven a registrar-ne la naturalesa. Se’l podia ja llavors reconèixer, sense màscares interposades, en el seu personatge del Doctor Hesselius, l’escrutador de l’ocult, el Galè de les malalties intangibles que després inspiraria a Bram Stoker per a la creació d’Abraham Van Helsing.

El geni verbal irlandès, sempre despert a aquestes troballes, el batejà llavors com “El Príncep invisible”. El príncep a qui ningú podia veure, però també el senyor d’allò que no pot ser vist. No sobta que en els seus darrers mesos, Le Fanu patis el reiteratiu malson d’una casa que s’ensorrava. En morir, un set de febrer de 1871, als cinquanta-nou anys, es diu que el seu metge va comunicar la notícia als parents amb aquestes paraules: “La casa s’ha enfonsat finalment.”

Texto: Alexandre D’ Averc

_________________________________

I

Pepe Marchena. Profeta y Hereje

Quizá unos de los mayores encantos del flamenco es que ciertas discusiones no acaban nunca. Emergen, se debaten con vehemencia, se adormecen, entran en letargo, vuelven a comparecer, se funden en otras nuevas. Y si a José Tejada Martín, conocido para el arte como Pepe Marchena, se le puede adorar o negársele el pan y la sal, no se le puede cicatear el mérito de seguir siendo objeto predilecto de estos intercambios de pareceres.

Es el privilegio de quienes han transgredido, han ido a pie cambiado y han transformado la fisonomía de su disciplina, para bien o para mal, para suerte o ruina de la misma. Marchena no tuvo ningún reparo en modular el flamenco a su gusto; no se sintió atado por ninguna fidelidad ancestral y no creyó que ciertos moldes no se pudiesen ensanchar o romper. Se inventó, justo es decirlo, una nueva forma de cantar y una nueva forma de presentar el cante. Lo suyo consistió en suavizar las aristas más puntiagudas y hacer prevalecer lo bonito y lo vistoso por encima de lo negro y lo salvaje. Su voz acaramelada, sus falsetas, sus alardes y sus filigranas consiguieron una prédica extraordinaria, conectaron con el gusto de una época y acabaron por imponerse como la forma por antonomasia de cantar.

Se quejaban los que le tuvieron por contemporáneo de que al domesticar al público, al facilitarle las cosas por el camino del efectismo, al acostumbrarle a los cantes más plácidos y accesibles, impuso una tiranía. Quienes no seguían los pasos de Marchena estaban abocados a la incomprensión y el ostracismo. Fue el tiempo de la ópera flamenca, del fandanguillo como quintaesencia y de los discípulos que sin el talento del maestro trivializaron hasta el cansancio sus innovaciones. Parece que el talante del propio Marchena, dado a la egolatría y a los pocos miramientos con los demás, tampoco ayudó a compatibilizar los viejos modos de la tradición con los nuevos.

Luego le tocó a él sufrir el cambio de suerte. La emergencia de otro gigante, Antonio Mairena, el movimiento de restauración que auspició y un integrismo rescatado lo condenaron al cuarto oscuro de los falsarios. Suele ocurrir así, cuando se juega a todo o nada. No valía recordar que se había sacado de la chistera un palo, las colombianas, que había sido un pionero de la fusión y que su eco popular no había tenido parangón. Defender sus aportaciones era alinearse con los que habían desvirtuado y hecho daño al flamenco.

Nuestros días acaso hayan traído más temperancia a la cuestión. Pueden convivir acercamientos distintos al flamenco y distribuirse méritos desde la justa ponderación. Por eso, la reivindicación del legado de Pepe Marchena, allende de nuestro entusiasmo o desagrado hacia su figura, nos aporta más elementos de juicio y enriquece nuestro inagotable discurrir.

Texto: Alexandre D’Averc